Cent anys de Jaume Roca Delpech

El dijous passat 26 d’agost, va fer cent anys del naixement del músic i pintor saltenc Jaume Roca Delpech.

Músic extraordinari i excepcional pintor, va deixar un important llegat en les dues vessants de l’artista: les cobles catalanes toquen les seves sardanes, i als països d’Europa on va estar treballant (especialment Alemanya i països nòrdics), segueixen editant les seves aquarel•les.

Home avançat a la seva època, possiblement per la seva formació musical a París, va iniciar una brillant carrera musical com a pianista, carrera que va quedar estroncada per la Guerra Civil; amb pocs anys va decantar la seva activitat artística cap un altre camp: el plàstic.

Com aquarel•lista va visitar i treballar, amb notable èxit, a països que a l’època es trobaven fora de l’abast de la majoria dels “mortals”: gairebé tot Europa, nord d’Àfrica, els Estats Units, Mèxic...

Malgrat tot, mai va deixar de banda els temes del seu Salt natal o de la seva Girona d’adopció, i així trobem obres d’aquestes temàtiques en totes les èpoques.

Serveixi aquest petit article per homenatjar i recordar un artista en el més ampli sentit de la paraula. A Girona, que no anem massa sobrats d’aquests espècimens, sembla que l’hem oblidat injustament. L’Ajuntament de Salt ofereix un web amb una extensa informació, sobretot documental, sobre la seva vida i obra d’en Roca Delpech, amb material cedit pel fill de l’artista, Santi Roca.

Enllaços on trobar extensa informació biogràfica i de l’obra:

http://www.saltlavila.cat/jaumeroca/index.htm

http://www.pedresdegirona.com/separata_roca_1.htm

http://www.santirocadcosta.com/Jaume/Jaume_1.htm

El trànsit a Roma (i a Itàlia)

Acabat d’arribar d’una estada a Roma, m’he permès reflexionar sobre aspectes al marge dels estrictament turístics, fins i tot artístics, per centrar-me més en allò quotidià que a la majoria dels habitants del sud dels Pirineus ens pot sobtar.
Habitualment, als mitjans de comunicació d’aquí, especialment els escrits, se sol presentar una Itàlia poblada de mafiosos, un país pràcticament en fallida, amb inseguretat ciutadana i una corrupció generalitzada. Si més no, és el tòpic.
Nosaltres fa molts anys que cada estiu anem a Itàlia, sempre amb cotxe particular, sense una ruta massa predefinida, i sense cap mena de reserva d’hotel, el que ens permet d’aturar-nos allà on veiem quelcom que considerem interessant i quedar-nos-hi, sense més límit que el que ens permet la butxaca.
El primer que vull destacar, especialment per a aquells que no han circulat mai per Roma (i, en general, per Itàlia), és la “humanització” del trànsit; allò que en qualsevol guia turística descriu com una “circulació caòtica”, a la nostra manera de veure, i de conduir, és la posada a la pràctica del lema “viu i deixa viure”. En diverses ocasions ens hem trobat, com no autòctons que som, amb problemes d’haver de canviar de carril, i fins i tot de sentit de forma sobtada perquè hem vist el senyal que ens indicava on volíem anar a pocs metres; doncs bé, mai ningú ens ha barrat el pas, ni ha sonat el claxon, sinó ans al contrari, ens han facilitat la maniobra. I això és l’experiència de molts anys!
Aturar el vehicle en doble fila, ocupant així una de les vies, no ha representat mai cap mena d’irritació i el conseqüent insult i concert de claxons pels que venien darrera; si m’aturo, per alguna cosa deu ser, que no tocar la pera.
El mateix podem dir de les autopistes italianes; que el carril de l’esquerra és per avançar i el de la dreta per circular, ho tenen perfectament entès i ho practiquen. Mai ens hem trobat, com a França, el carril de l’esquerra ocupat per un vehicle que va a 95 quilòmetres avançant-ne un altre que va a 94... i t’has d’esperar que, amb més pena que eficiència, acabi la maniobra d’avançament. Això sí, conduint amb la solfa dels múltiples senyals: ara 90, ara 120, ara 110, ara 130...
Tot el que explico podeu considerar que és una idealització fruit de l’amor pel país de Ròmul i Rem, però us asseguro que és el fruit empíric de molts anys de circular per Itàlia (i moltes altres carreteres i autopistes europees).
Amb tot això vull concloure que per a aquells que consideren les indicacions de les guies turístiques com paraula revelada de Déu, al menys en aquest cas, fieu-vos més de la vostra experiència personal. Ja m’ho sabreu dir...

Les butxaques foradades

Aquesta notícia me l'han fet arribar per correu:

El 26/06/2010, "Le Monde" dedicava la totalitat de la seva pàgina 3 a un reportatge, demolidor, sobre l'aeroport de Ciudad Real. Es tracta d'un equipament d'última generació, amb una de les pistes més llargues d'Europa (4 Km), capaç fins i tot de permetre l'aterratge de l'Airbus A380, l'avió comercial més gran del món. Les instal•lacions estan dimensionades per acollir un volum de dos milions i mig de passatgers l'any. Per gestionar-lo hi ha 91 treballadors directes, més uns 200 de les diverses empreses concessionàries.


"Avui, un silenci de catedral regna en l'immens hall de les sortides", escriu el reporter del diari parisenc. El cas és que l'aeroport de Ciudad Real només té tres vols setmanals, que gestiona Ryanair gràcies a una subvenció pública. La cafeteria pràcticament només serveix esmorzars als mateixos treballadors, que dilluns, dimecres, dijous i dissabte són les úniques persones que volten pels passadissos en tot el dia.

Una obra d'aquesta magnitud ha necessitat invertir-hi, d'entrada, 500 milions d'euros. Bona part els va posar Caja Castilla-La Mancha, que ha estat invervinguda pel Banc d'Espanya i ha hagut d'avalar 9.000 milions d'euros amb diner públic. Ara, la Junta de Castella-La Manxa ha injectat en l'aeroport 140 milions més, que aniran a compensar les pèrdues, enormes i constants.


Ciudad Real té 75.000 habitants, més o menys les dimensions de Rubí. Disposa d'estació de TGV i aeroport internacional. Europa ja no vol pagar més

El tema m'ha interessat i, cercant informació complementària, he trobat al diari digital miciudadreal.es (www.miciudadreal.es) un article que confirmava i ampliava les dades, i em remetia a uns videos que enllaço a continuació. No tenen desperdici.

MICIUDADREAL.ES te muestra los ecos que ha provocado el Aeropuerto en varios medios internacionales que se han preocupado por conocer el presente de esta infraestructura.
A veces los ciudadanos tendemos a perder la perspectiva sobre las cosas. A los medios de comunicación nos pasa incluso más a menudo, con lo que en ocasiones viene bien revisar nuestros elogios y nuestras críticas para comprobar si estamos mirando desde el prisma adecuado.
Algo así pasa con el Aeropuerto de Ciudad Real. A todos los medios de comunicación regional se nos ha acusado de no ser objetivos con el Aeropuerto. A unos por defecto, y a otros por exceso; a unos por elogiarlo, y a otros por criticarlo. Por eso conviene echar un vistazo a la prensa internacional y ver qué se dice del Aeropuerto más allá incluso de nuestro país.
No obstante, la prensa internacional no ve con muy buenos ojos esta infraestructura, sino que, de hecho, lo ponen como un ejemplo perfecto que ilustra el desastre financiero en España y el despilfarro descontrolado y especulador al que han sido sometidas las cajas de ahorro.


Suiza: televisión pública


El pasado 11 de junio, el periodista alemán Markus Boehnisch, de la televisión pública suiza, llegaba a Ciudad Real con el objetivo de conocer de cerca el Aeropuerto y la realidad que le rodea. Para ello, no sólo se pasó por sus instalaciones, sino que también contactó con nuestro compañero Carlos Otto y con el portavoz del Ayuntamiento de Ciudad Real, Francisco Cañizares. Boehnisch también intentó establecer algún tipo de entrevista con alguien del Aeropuerto, pero en aquellos momentos eran los administradores concursales los que estaban al frente y las gestiones no se pudieron llevar a cabo. Fruto de su trabajo, Boehnisch realizó este reportaje. El extracto subtitulado sobre el Aeropuerto os lo ofrecemos en el siguiente vídeo:



El aeropuerto fantasma from Markus Böhnisch on Vimeo.


Holanda: diario NRC


El periodista holandés Merijn de Waal estuvo en Ciudad Real los días 23, 24 y 25 de marzo. Su intención, ante todo, era estar presente en el juicio por el concurso de acreedores contra el Aeropuerto, así como realizar varias entrevistas. Durante estos días estuvo acompañado por nuestro compañero Carlos Otto, y, aunque tampoco pudo entrevistar a ningún directivo oficial del Aeropuerto, sí que visitó las instalaciones invitado por la jefatura de Comunicación de la infraestructura.
Merijn de Waal editó en abril un amplio reportaje sobre la crisis española y las inversiones de las cajas, en el que destacó sobremanera el Aeropuerto de Ciudad Real.

El món no és sord

Frase de la Muriel Casals, presidenta d’Òmnium Cultural, referint-se a la manifestació d’ahir. “El polítics han d’escoltar la nostra veu”. Una altre frase de la mateixa Muriel.

El món potser no, n’és de sord, però alguns polítics espanyols, sembla que sí. El clamor d’ahir del poble català devia ser pronunciat (i escrit) en alguna llengua esotèrica, perquè ni Blanco ni Rajoy hi van entendre ben res. En les declaracions d’ahir vespre i d’avui es limitaven, com sempre, al “i tú más” al que ens tenen acostumats, emprant els fets històrics del 10/07/2010 com arma llancívola d’un contra l’altre. I, com deia, en Lluís, no és això, companys, no és això. Per cert, una frase del noi de Verges per a la història: “n’estic fins els collons de que lletres que vaig escriure fa trenta anys encara siguin vigents”. I és veritat.

Què més cal fer perquè ens entenguin? El clamor d’un milió i mig de veus sembla que no es suficient. Ara la pilota està a la teulada de les patums d’aquí, aquells, tots aquells que ahir anaven darrera la senyera, representant allò que s’anomena “les forces vives”: polítics, sindicalistes, empresaris, I al davant, al darrera i als costats, el poble català.

No en varen tenir prou al veure que el mateix poble els prenia la davantera i se situava on li corresponia, al davant de la manifestació?

Hi ha qui opina que cal donar un altre vot de confiança, a contracor això sí, i sense gaires esperances de que canviï alguna cosa en la majoria dels nostres polítics, els que durant anys i panys han deixat dormir l’ase (no insulto el TC, faltaria més, és una frase feta), i quan li han vist les orelles al llop, s’han arrapat a la senyera, i a la mani falta gent.

A partir de demà veurem com queda la cosa.

La Revista de Pedres també hi és!

Els petits gestos són poderosos

Les reaccions contra la nova llei del cinema que determina la presència del català en els films que es distribueixin al nostre país (un 50%), no s’han fet esperar per part de les distribuïdores: la pel•lícula Shrek no es projectarà en 3D en les versions catalanes, només en 2D.

Paramount, productora del film, així ho ha manifestat, i s’ha quedat tan ample, atribuint la seva decisió a “raons comercials”. Altres distribuïdors ja han declarat la seva intenció de distribuir pel•lícules en versió original i sense doblar (a Catalunya, s’entén), de forma que cumplirian la llei, però no els objectius ni l’esperit de mateixa. Jo tot això ho interpreto com una venjança: voleu català, aquí teniu català.

Davant aquesta situació, i atès que segons les lleis físiques a tota acció li correspon una reacció de la mateixa intensitat i en sentit contrari, proposo no assistir a cap projecció del film Shrek, ni en 2D en català, ni en 3D en castellà. I el mateix per a la resta de films que en català en distribueixin en VO i en castellà doblat.

El més lamentable de tot això és que estic veient als telenotícies de TV3, la nostra, d’aquest cap de setmana, promocions ben obertes i reiterades a cada edició, d’aquesta estrena, amb tràilers, bombo i platerets. Lamentable, per ser generós; indignant per ser just.

I que aquesta reacció sigui extensiva a d’altres situacions: si no es considera ajustat a la constitució l’ús preferent del català a Catalunya, a nivell privat res m’impedeix argumentar cada vegada que algú pretengui vendre’m alguna cosa i se m’adreci en castellà un sonor i educat “disculpi, no entenc la seva llengua”. I és que, com es deia a la mateixa TV3 fa temps i reprodueixo a l’encapçalament d’aquest article, els petits gestos són poderosos... sempre i quan siguem uns quants que els fem alhora.

Quan fou mort el combregaren (Assaig de Rèquiem)

Frase que, per qui no ho sàpiga, significa actuar amb retard i de forma inútil. Reaccionar ara davant la sentència del TC sobre l’Estatut per part dels partits catalans, és això. Ara es demana des de la més alta institució del país, la Presidència de la Generalitat, la convocatòria i la participació en una manifestació de protesta. I crec que ara ja no és el moment.


Que les lleis elaborades, votades i aprovades pel parlament català, pel poble de Catalunya, i, per si fos poc, també allà, a Madrid, depenguin dels vents que bufin i del tarannà d’uns quants magistrats –els uns progressistes, els altres conservadors- és intolerable. La mateixa qualificació que en fan polítics i mitjans de comunicació d’aquests sinistres personatges ja en demostra la seva dependència política...

Un país, no pot dependre de l’almoina, els drets no es pidolen, s’aconsegueixen, i s’ha tingut gairebé quatre anys per fer-nos sentir ben fort davant qui fos, i no s’ha fet. Ja anava bé tot: ja veure com tot anirà bé, ens deien, ja veureu com ens en sortirem. Que és el mateix que diu el metge al malalt terminal, és clar.

I ara resulta que no, que no ens en sortim, que allò que tots plegats varem aprovar com el pacte social que ens encabia en una Espanya cada dia més cantelluda, no els ha semblat bé. Però ja podem estar tranquils; de fet, només han tombat entre alguna desena d’articles (segons els d’aquí), i una cinquantena (segons els d’allà). Ni que fos un de sol seria admissible; això no va a pes com les patates. És molt més que una Llei, per grossa que sigui: és la dignitat del poble.

Tot això són petites reflexions davant la reacció miserable i oportunista de la majoria de partits que han fet unes primeres declaracions; ben pocs hi ha tocat, i gairebé cap ha prescindit d’erigir-se en salvador de la Pàtria i del ja-us-ho-deia-jo, absolutament tots han estat fins ara amagats darrera la verdissa, amatents a veure d’on venen. A partir d’ara espero que cap polític d’alt rang gosi emprar la paraula “desafecció”. És que l’afecció, si en quedava, s’ha exhaurit del tot. La fidelitat del país no és la bota de Sant Ferriol, aquella que no s’acabava mai ni es buidava del tot. Potser ja ens els han acabat. Els bots, vull dir.

800.000

La web Pedres de Girona (http://www.pedresdegirona.com/) ha superat les 800.000 visites, i ha consolidat una mitja diària superior a les 1.200, i això ens obliga a fer-ne un balanç i una quantificació de les fites assolides.


El que el 10 de setembre de 2006 es va iniciar amb poc material i escasses visites, ha anat esdevenint un portal on es pot trobar informació sobre Girona des de qualsevol òptica: història, llegendes i tradicions, gastronomia, esdeveniments, reportatges, biografies de gironins, flora i fauna de la ciutat, imatges de tots els entorns de la ciutat, etc. i tot el material tractat d’una forma eminentment gràfica.

Hem superat les 25.500 imatges de producció pròpia, hem col•laborat i participat en diverses activitats i publicacions, i el passat mes de novembre hem organitzat la Primera Nit Màgica al Barri Vell de Girona.

Al llarg d’aquest temps, la mare, Pedres de Girona, ha tingut diversos fills: Girona a un clic, web especialitzada en la promoció i publicitació d’establiments, activitats i institucions museístiques de la ciutat; com diu el títol de la web, un lloc que informa de què fer, què visitar i què veure a Girona, on a part de la informació habitual s’hi poden trobar extensos reportatges fotogràfics de les activitats, productes i entorns, situant-los en el context ciutadà corresponent.

Amb motiu del bicentenari dels setges de la ciutat, també va néixer la web especialitzada en material sobre la Guerra del Francès, amb la incorporació del Diari de Girona publicat a l’època, amb notícies del que succeïa a la nostra ciutat cada dia durant el temps que varen durar els atacs dels exèrcits napoleònics, ampliades amb transcripcions documentals i il•lustrat amb dibuixos propis d’uniformes de l’època.

Amb “Una ciutat de cine” ens vàrem endinsar en la promoció de la ciutat com plató cinematogràfic, amb imatges d’indrets de Girona adients per al rodatge de films i spots publicitaris, i les pel•lícules que s’hi ha rodat. En alguns casos s’hi poden veure les pel•lícules senceres, tràilers, o fragments il•lustratius.

Finalment, amb “Girona al plat”, especialitzàvem un espai a l’aspecte gastronòmic de la ciutat. L’Aula Gastronòmica del Mercat del Lleó de Girona hi és àmpliament documentada, amb l’agenda d’activitats properes, i amplis reportatges fotogràfics i documentals de les que s’hi ha realitzat, com també des d’aquesta web es poden fer reserves on-line als cursos. Tanmateix, l’apartat “Dotze mesos, dotze menús” exposa els plats típics i característics que confegeixen el tarannà culinari de la nostra ciutat.

Amb aquest creixement, tant quantitatiu en material com en especialitzacions dels espais, pretenem facilitar i ampliar les possibilitats de localització d’informació tant gràfica com documental sobre les diverses facetes de la nostra ciutat, i aportar una eina de promoció total de Girona, que sigui d’interès i utilitat per a tothom.

En Jaume Fàbrega

La persistència dels impactes que reben alguns sentits es pot ajudar de tècniques com la fotografia per a la vista, o les gravacions de sons per a l’oïda. D’altres, en canvi, poden ser més eteris, com l’olfacte i molt especialment el gust.

Els sabors percebuts, en algun moment de la nostra vida, de forma conjunta amb la vista, els plats ben elaborats i millor menjats, són de difícil record exacte i material. Fer-ho d’una forma literària, agradable, entenedora i evocant, és un do a l’abast de molt pocs, i un d’aquests el tenim ben a prop. Em refereixo al crític gastronòmic Jaume Fàbrega. Els seus articles setmanals al Diari de Girona, i molt especialment els seus més de cinquanta llibres, alguns d’ells enciclopèdics, sobre matèria gastronòmica, són petites joies documentals de la gastronomia en general i molt especialment de la de les nostres terres.

Les seves narracions, que no només descripcions, traspuen treball acurat i documentat, pensat i elaborat, amb un extraordinari domini de l’idioma i la matèria, i per damunt de tot un gran amor al país i a una de les seves expressions culturals més característiques: la taula.

Les persones afeccionades a l’esport obren els diaris per les pàgines corresponents, més o menys, a l’apartat que els interessa, i els que ho són a la televisió, per les darreres. Jo, els diumenges, obro el Diari de Girona, el deixo de banda, obro el Dominical que l’acompanya, i cerco ràpidament dins la segona part la pàgina d’en Fàbrega. La devoro, mentre engoleixo la secreció salival que moltes vegades em produeixen les seves descripcions acurades, envoltades de referències històriques i costumistes a l’entorn de temes gastronòmics sempre sorprenents malgrat, algunes vegades, la seva aparent obvietat o quotidianeïtat.

No el conec personalment a n’en Fàbrega, però des d’aquí li envio una forta encaixada en reconeixement a la seva important i engrescadora tasca.

Rèquiem pel català

El català és, avui per avui, un idioma precari i fràgil. Així de contundents són els epítets que li aplico a la vista del que hi ha. Titular del Punt diari d'avui: Només quatre de cada deu joves parla habitualment en català . Dades de la notícia: Segons un informe de l'Observatori Català de Joventut impulsat pel Departament d'Acció Social, només un 44,3% dels joves d'entre 15 i 29 anys admet parlar habitualment el català i un 12 % reconeix que no el parla ni el comprèn (veure la notícia completa). Preocupant, dramàtic.

Després de tantes campanyes, organismes, direccions generals, assessories, i altre bestiar de difícil classificació, aquest és el resultat. En una empresa privada, quan no s'obtenen els resultats i els objectius marcats, s'actúa d'una forma unívoca amb l'incompetent. Potser cal fer-ho, també, en aquest cas.

Massa sovint es cometen assassinats de frases i paraules en els mitjans que més haurien de vetllar per mantenir la nostra llengua en el nivell d’ús i de puresa que li correspon, com la televisió oficial, les emissores de ràdio adients i els diaris subvencionats; uns quants exemples (flagrants i sagnants):

- Ha desaparegut definitivament el mot “habitatge” i substituït per “vivenda”, per contagi del castellà, a masses entorns, especialment i malauradament, l’oficial.
- Els petons ja no “es fan”; resulta que ara “es donen”. I no diré l’acudit fàcil, tan emprat a emissores de ràdio i televisions, per fer riure a costa dels catalans (!). És que tenim un sentit de l’humor que riem de nosaltres mateixos (deu ser això...)
- A una paraula tan bonica com “lleure”, ja li han celebrat els funerals. Ara resulta que és “oci”. Com deia La Trinca, vés per on.
- Per cert, “bonic, bonica” tampoc tenen massa salut; Barcelona, posa’t guapa!
- Els “aturats”, que anaven a cercar feina a les oficines de l’Atur, també han desaparegut per donar pas al “parats”, que deuen fer cua a les del “Paro”.
- Tots els pronoms febles, a causa de la seva debilitat congènita, van traspassant, i els que queden, no es col•loquen on cal.

I com remei es dicten lleis i normatives que no serveixen, a la pràctica, més que per alimentar aquells que permanentment ataquen tot allò que flaira a català (i que, al final, no es fan complir).

Us convido a fer un exercici: sortiu de casa proveïts d’un bloc i un llapis, i us aneu fixant en els cartells de botigues, els penjats al balcons i rètols publicitaris diversos. Aneu prenent nota de tot allò que us sobti a simple vista. Segur que en poca estona, ja haureu omplert el bloc i heu d’anar-ne a comprar un altre al “xino” de la cantonada, perdó, volia dir al “xinès”.

El carro i el cavall

Hi ha una imatge que vaig veure de petit –escassament tindria sis o set anys-, que no se m’ha esborrat mai. Jo vaig néixer al carrer de l’Auriga, darrera l’Ajuntament, on comença la pujada de la Mercè, i per allà passava moltes vegades un carro tirat per un cavall, que no sé que traginava, pujada amunt. El sòl del carrer, tot el carrer, era de llambordes, i el pas del vehicle provocava una simfonia de sorolls característica –mescla de les ferradures de l’animal i els xescles de les rodes- que feia que jo cada dia m’aboqués a la barana del balcó per veure’l passar.

Un dia, a aquell soroll, que es va interrompre sobtadament, gairebé just sota el meu balcó, se’n varen afegir d’altres: primer, un rosari de renecs proferits a viva veu per part del traginer, seguit d’uns cops secs, i el renill dolorós de l’animal. Als pocs segons, una munió de crits dels veïns esbroncant el carreter.

Vaig sortir, corrent, a veure què passava –la curiositat humana, en aquest casos, és infinita- i vaig veure un espectacle lamentable: el pobre cavall no podia tirar del carro pujada amunt per algun motiu, o bé perquè li relliscaven les ferradures damunt les llambordes humides, o no podia amb la càrrega, o estava malalt, i havia caigut a terra amb les potes plegades sota el cos i el cap i el coll estirats amunt.

Per fer-lo aixecar i seguir el seu treball, l’animal del traginer –vull dir la mala persona del carreter- no havia tingut altra pensada que agafar la pala que sempre duia damunt la càrrega i començar a donar-li cops a l’esquena: el dolor que això li provocava no feia que s’aixequés i tirés, sinó que renillés com un posseït, el que enfurismava encara més al carreter.

Al sentir el crits dels dos animals –el carreter i el cavall- els veïns des dels balcons deien de tot a l’home que pegava a la pobra bèstia, perquè deixés d’apallissar-lo i, o bé li alleugerís la càrrega, o l’ajudés empenyent el carro des de darrere.

Mai he sabut com va acabar la cosa; la meva mare, quan em va veure embadalit amb l’espectacle, em va fer entrar arrossegant-me per un braç i m’ho vaig perdre... El que sé segur és el que mètode per fer tirar l’animal no era el més adient; recordo que jo encara no havia fet la primera comunió (en aquella època es feia cap al set anys), i jo ja n’era conscient.

Aquesta imatge, no esborrada del meu disc dur personal, no se m’havia presentat mai més. Però darrerament, quan llegeixo als diaris les notícies dels grans líders del país que ens han de salvar la cara, la cartera i, de passada, el cul, m’hi ha fet pensar. Per sortir del pou en què ens trobem –més avall només, diuen, s’hi troba Letònia- i tirar del carro, ens foten cops de pala a l’esquena; o la càrrega és massa feixuga, o ens rellisquen les ferradures, o no estem prou forts, però el carro no puja. Augmentaran el tipus d’IVA (total, un parell de punts...), si podem, ens jubilarem més tard (total, un parell d’anys), de passada, com que ens sobren els calés a la butxaca, ens apugen també els tipus d’IRPF. I encara no hem acabat.

Sort que tot això sembla que només ho pagaran els que més tenen. No és això el que ens varen dir?

750.000 visites

Aquesta és la xifra de visites que hem assolit a la web www.pedresdegirona.com i per celebrar-ho inaugurem una nova sub-web, Girona al plat, dedicada temàticament a la gastronomia: la cuina i la taula de Girona, amb els restaurants, els plats, les receptes, els ingredients, esdeveniments gastronòmics,... i el primer material que hi pengem és una col•lecció de suggeriment culinaris, que titulem “Dotze mesos, dotze menús”, en el que cada mes incorporarem un menú adient a l’estacionalitat, la disponibilitat dels ingredients, i la presentació i elaboració dels plats, amb descripcions i sobretot material gràfic que l’il•lustri.

L’hem iniciat amb un menú assignat al mes de gener que, si més no, esperem us obri la gana, i progressivament hi anirem migrant tot el material sobre temàtica gastronòmica que actualment és consultable a Pedres de Girona, formant així un cos monogràfic.

Aquest apunt volíem acabar-lo amb un gràcies a tots el visitants de “Pedres” per la xifra de visites assolida, però atesa la temàtica, sembla més adient acabar-lo amb un Bon profit!

Càlculs maleïts

Hi ha facultats que té l’ésser humà que, a vegades, són una veritable maledicció divina, gairebé una plaga d’Egipte a nivell individual. Una d’aquestes és, per a qui la té, la capacitat de fer càlculs mentals ràpids, simultanejant-ho amb la lectura d’un diari o l’audició de noticies.

Uns exemples:

Notícia 1:
L'Ajuntament de Girona canviarà 883 lluminàries del Barri Vell al llarg d'aquest any amb l'objectiu d'aconseguir un important estalvi econòmic i generar menys contaminació. El pressupost dels treballs és de 512.979 euros. (Diari de Girona, 16/01/2010)

Càlcul :
Cada llum es canviarà amb un cost de 580,95 €. Potser una mica car, no?

Notícia 2:
Fa uns mesos es van fer proves amb els fanals del carrer Nou del Teatre per comprovar-ne l'eficàcia Segons va explicat el regidor d'Urbanisme, Joan Pluma, la substitució permetrà passar a gastar 1.735.666 kilowats hora a 1.058.872. Això representa un estalvi del 38 per cent que, en diners, es tradueix en 100.519 euros. (Continuació de la notícia anterior).

Càlcul:
(1.735.666 – 1.058.872) / 100.519 = 6,733 €/kwh, és a dir, unes 50 vegades més car que les tarifes d’Endesa amb discriminació horària i hora punta. Cal negociar-ho...

Segon càlcul:
Els kwhs que es consumiran després de l’”estalvi” 1.058.872 entre 883 lluminàries, dona un valor de 1.199 kwh (mil cent noranta-nou). Amb llums menys potents potser passariem...

Noticia 3:
Entre les diverses despeses (astronòmiques totes elles) que representa la presidència espanyola de la UE en destaco una: 12.000.000 € destinats al manteniment de la web institucional de la presidència espanyola de la UE. (Font: diversos mitjans de comunicació).

Càlcul:
Considerant un cost laboral mig per persona de 16.800 € any (1.200 mes catoze vegades, és a dir un mileurista), i durant un període d’un any que durarà la presidència espanyola, dóna un exèrcit de 714 persones...

Aquesta és exclusivament la collita d’un sol dia. Un altre dia seguirem amb més...

Rhomer ha mort, visca “Avatar”!

Amb Rhomer ha desaparegut una forma profunda de fer cinema, transcendent, filosòfica, i per tant, humana. Un comentari sentit en un programa “informatiu” de televisió qualificava els seus films de no haver-hi acció; si per acció s’entén, per exemple, una persecució de cotxes pels carrers de Los Ángeles, evidentment, no, sinó que l’acció passava a l’interior d’uns personatges translúcids, que deixaven endevinar les emocions i les transmetien amb subtilesa, recolzats per unes imatges totalment al seu servei; jocs d’ombres i llums, mirades i gestos, tot plegat carregat de la complexitat de l’ésser humà, mitjançant el diàleg.



Avez-vous lu Pascal? Ma nuit chez Maud, 1969

Malauradament, en aquestes mateixes dates apareix la notícia del gran triomf econòmic a les nostres pantalles de la pel•lícula “Avatar” de James Cameron, presentada com el gran film del segle XXI, fins i tot amb la benedicció i assistència (amb ulleres de dos colors, com el Barça) de les grans patums polítiques i mediàtiques del país.

És el gran triomfat del cinema anecdòtic, espectacular, allò que s’anomena “amb acció”. Però, és que els inicis del cinema no eren ja això? Una veritable atracció de fira, on es bellugaven un personatges fantasmagòrics, d’aparença irreal, davant els quals l’espectador quedava bocabadat, però que poc més aportava al seu intel•lecte. Era concebut com un “divertimento” i va costar algunes dècades que fos considerat el setè art.

Personalment la mort de Rohmer m’ha sabut greu. El record de les seves pel•lícules projectades a la pantalla del desaparegut cinema Orient, a la cantonada del carrer de la Rutlla amb Emili Grahit (quan encara hi passava la via del tren de Sant Feliu), en unes sessions anomenades d’Art i Assaig, se m’ha fet més evident que mai, amb els debats a la sortida del cinema... Serveixin aquestes línies d’agraïment a la seva tasca.

A qui pertany una obra?

QUI ÉS AUTOR?

L’1 de novembre de 1987 es va incorporar a la legislació espanyola un cànon definit com remuneració compensatòria o cànon per còpia privada, una taxa aplicada a diversos mitjans d'enregistrament, la recaptació dels quals reben els autors, editors, productors i artistes, associats a alguna entitat privada de gestió de drets d'autor, en compensació per les còpies que es fan dels seus treballs en l'àmbit privat. Aquesta és la definició de l’anomenat “Cànon digital”.

UNA MICA D’HISTÒRIA

Establert mitjançant la Llei 22/1987, d'11 de novembre, de Propietat Intel•lectual, es va introduir el dret a fer còpies privades. En l'article 25 del text refós de la Llei de Propietat Intel•lectual espanyola (Reial Decret Legislatiu 1/1996, de 12 d'abril, durant l'últim govern en funcions de Felipe González), es va regular la pretensió compensatòria resultant d'una afectació del dret patrimonial d'autors, editors, artistes, productors audiovisuals i fonogràfics, quan el comprador realitza còpies per a ús privat. La Llei obliga a exercitar el cobrament a través de les entitats de gestió col•lectiva (SGAE, AIE i AGEDI). Per això s'anomena un "dret de remuneració de gestió col•lectiva forçosa". El 2003 el govern d'Aznar va ampliar el cànon a CD'si DVD's.

El cànon per còpia privada es cobra a Espanya als fabricants i importadors dels equips, aparells i materials que serveixen per a la duplicació d'obres, hipotèticament protegides per la Llei de Propietat Intel•lectual i disposicions connexes, ja siguin literàries, musicals o audiovisuals. No obstant això, la Societat General d'Autors i Editors (SGAE) indica que la Llei de Propietat Intelectual considera responsables solidaris del pagament de la remuneració als distribuïdors, majoristes i minoristes successius adquirents, si a la factura dels seus proveïdors no apareix desglossat l'import de la remuneració.

El 18 de desembre de 2007, durant la segona legislatura de José Luís Rodríguez Zapatero, es va començar a aplicar un cànon a les gravadores de CD + DVD de 6,61 a 3,40 euros, als MP3 i MP4 de 3,15 euros per cada un d'aquests aparells, igual que als telèfons mòbils o una PDA capaç d'emmagatzemar o reproduir música, pels que s'abonaran 1,5 euros més com a resultat d'un nou acord entre les entitats de gestió de drets d' propietat intel lectual (amb la SGAE al capdavant) i ASIMELEC.

Això va provocar una gran polèmica en resultar evident que aquests suports es fan servir amb freqüència per a altres finalitats aliens a la còpia privada, i perquè aquest acord es va negociar sense la participació ni presència de consumidors i autoritats. Els defensors de l'acord assenyalen que, en tractar-se d'un acord entre particulars, no cal la consulta a tercers aliens a l'objecte del mateix i que, donat que al dia d'avui la tecnologia no permet taxar estrictament la còpia privada, per ser impossible la determinació del títol i el nombre de còpies realitzades, l'única solució possible consisteix en l'adopció d'una compensació generalitzada i indiscriminada.

Segons les xifres que publica la pròpia SGAE, entre els anys 2003 i 2005 la suma recaptada per l'esmentada societat ha crescut gairebé un 12% i se situa en 300 milions d'euros, una xifra força considerable.

REPERCUSIONS PRIVADES

Si bé tal com es definia el cànon, la recaptació la reben els autors, editors, productors i artistes, en definitiva els creadors, també s’especifica que només aquells que estan associats a alguna entitat privada de gestió de drets d'autor, que en definitiva serà l’encarregada de gestionar la pasta.

Aquells que utilitzem els suports i aparells gravats amb aquell cànon d’una manera constant i en quantitats considerables, estem aportant una “remuneració compensatòria” a no se sap qui, si a n’en Ramoncín, a Teddy Bautista, o ben bé a qui. Es veu que nosaltres no en som d’autors dels nostres treballs, bé siguin fotografies o treballs informàtics com aplicacions o webs... Tanmateix, malgrat que inicialment es va parlar de limitar la quantitat de còpies enteses com privades a tres, el text definitiu no ho especifica.

LA IGNORÀNCIA SEMPRE ÉS AGOSARADA

Això ve a tenor de la nova legislació sobre la possibilitat de tancament de webs que permeten la descàrrega de música, obres literàries i qualsevol altre susceptible de ser emmagatzemat en un suport digital. Moltes veus s’hi ha aixecat en contra, especialment des de les associacions d’internautes.

Una dada a tenir en compte: el coneixement que els diputats tenen de l’anomenada societat de la informació és més aviat baixa; segons un estudi la Universitat Complutense s’ha comprovat que, malgrat que el 87% dels diputats tenen un compte de correu electrònic institucional, tan sols el 17% respon quan se’ls envia un missatge. Només el 5% tenen un bloc.

Sísif i l'import de successions

Sísif, rei de Corint, pels seus crims contra els déus, va ser obligat a empènyer una pedra enorme pendent amunt per una vessant costeruda, però abans d'arribar al cim de la muntanya la pedra sempre rodava cap avall, i Sísif havia de tornar a començar de nou des del principi.

(A la imatge, Sísif pujant la roca. Qui deuen ser els de dalt?)

Aquest mite clàssic em ve a la ment cada vegada que llegeixo articles i opinions sobre l’Impost de Successions a casa nostra. La darrera, la de Ramon Torramadé, en una carta publicada al Punt avui 08/01/2009, de la que destaco el següent fragment: “Jo el trobo just i potser una mica fluix. Una altra cosa és quin ús es fa d'aquesta recaptació. Només els impostos poden reequilibrar la base social, la igualtat d'oportunitats... Sense impostos el món seria un caos; o sigui, el poder del més fort”. Sorprenent, les conclusions i afirmacions, si haig de ser benèvol amb els meus epítets.

Una reflexió, basada en un cas real (segur que tots plegats en tenim algun ben a prop, si no en som nosaltres mateixos les víctimes). Una família, pare i mare, cap als anys seixanta i setanta, s’esmercen en treballar tots dos, amb sang suor i llàgrimes, per poder adquirir i “deixar un sostre” al seu fill, estant-se de moltes coses. Per llei de vida, els pares, arriba un moment que falten i el fill s’ha de fer càrrec de “l’herència”, és a dir, d’allò per a lo qual els seus pares treballaren tota la vida, pagaren els seus impostos corresponents en base a l’adquisició en el seu dia i la tinença tota la vida (em refereixo a l’IBI del corresponent municipi). Arribat a aquest punt, segons algunes opinions, compartides per partits de l’esquerra de progrés, s’ha de posar en marxa la màquina del “reequilibri de la base social”: “l’hereu”, per seguir vivint on ho ha fet sempre, ha de pagar el que té i el que no té i, si no, ho ha de manllevar (als bancs, si volen, naturalment...).

Aquest empobriment de “l’hereu”, en el supòsit que pugui mantenir “el sostre familiar”, fa que hagi de tornar a iniciar, si pot, el procés dels seus pares: el de Sísif pujant la pedra...

Moralitat del conte: si penseu deixar algun bé material als vostres fills, com un sostre on aixoplugar-se, no ho feu: dilapideu-ho tot, consumiu, que va bé per revifar l’economia, no estalvieu, que queda gravat cada cop més, gasteu, gasteu que el món s’acaba!

I, naturalment, en cap moment m’he referit a les grans fortunes immobles, industrials o simplement dineràries, que disposen d’infinitat de mecanismes per esquitllar l’espoli fiscal que representa aquesta figura impositiva al nivell que esmento en l’exemple anterior.

Una altra estona reflexionarem sobre el “reequilibri de la base social”. Serà quan pugui saber què s’hi entén per “base social”... A l’escrit esmentat literalment es diu que “Els que es queixen són els estalviadors que amb sacrifici o sense han creat un patrimoni, o els hereus beneficiats que poc ho han suat, quan considero que és l'impost que pot o hauria d'equilibrar el benestar social”. Sense comentaris.

Els criteris i el valor de l’art

La inauguració fa pocs dies de l’escultura de Miquel Blay “Contra l’invasor” m’ha fet reflexionar, una vegada més, sobre la validesa de les obres dels artistes –no, necessàriament, obres d’art-. Aquesta és una peça que, despullada del seu valor simbòlic, “s’aguanta sola”, té valor en sí mateixa, i, el que és més important, és comprensible; no li calen explicacions addicionals: és el que és.

Ha caigut a les meves mans, casualment, el catàleg del 4rt Concurs de Pintura i Escultura Figurativa, organitzat per la Fundació de les Arts i el Artistes, de Barcelona, del que, segur, ben poca gent ha sentit parlar, al menys en mitjans de comunicació que solen ocupar-se d’aquestes coses.

M’ha sobtat per la seva contundència el paràgraf que transcric: “El ‘arte contemporáneo’ (mejor dicho, lo que como tal se entiende en los medios públicos) es ya una sombra de lo que fue. Ha perdido toda su carga de innovación y sorpresa. Ya no aporta nada ni genera reacción alguna. Simplemente se convierte en aburrimiento. Y la necesidad de las subvenciones, la obligatoriedad de los centros contemporáneos de seguir exponiendo montajes experimentales, la exclusividad de los museos de adquirir únicamente obras ya obsoletas, hacen que finalmente la continuidad de ese mundo se sustente única y exclusivamente en el soporte financiero de los poderes públicos. [...] Aquellos montajes, aquellos váteres y sillas amontonados, aquellos amasijos de hierros o telas manchadas, no soportan ya el paso del tiempo y son difícil objeto de exposición, pero contablemente constan como activos de la compañía, que nadie se atreve a pasar al capítulo de pérdidas, aunque ya no sirven para mucho más”.

Malgrat que aquesta forma de veure la realitat artística del país cada cop es faci més habitual, un exèrcit de “curators”, gestors culturals, comissaris i promotors artístics oficials en general, degudament subvencionats, segueixen entestant-se en fer entrar el clau per la cabota, i considerar que el que toca promocionar és allò que és extravagant, incomprensible o simplement avorrit per l’aficionat “normal” i el públic en general; és una mena de religió només per a iniciats. Però, això sí, finançada pels cabals públics.

Primar una performance extravagant que res de nou aporta més enllà de la seva pròpia existència, de mirar-se i remirar-se el melic, per damunt les valors intrínsecs d’artistes i obres a les que no li calen cap mena d’encoixinat intelectualoide, que sí aporten la sensibilitat, subtilesa i, per damunt de tot, el sentit de l’estètica, hauria de ser un delicte penat per la justícia.

Però en comptes d’això, encara es poden sentir comentaris com ‘és que jo d’art no hi entenc’, paraules proferides per un ciutadanet o una ciutadaneta davant una collonada majúscula. Doncs no, vostè, el que diu això, sí que entén què li comunica una pintura o una escultura que no necessiti ser explicada, que ÉS, i que li transmet allò que s’ha proposar l’artista, sense necessitat de ser beneïda per cap Consell de les Arts, ni avalada pel comissari de torn (que n’hi ha, com les farmàcies o els jutjats).

Arribats a aquest punt, és conseqüent que ens preguntem, on rau de debò el valor de l’art? No serà que s’ha inflat, com l’anomenada bombolla immobiliària o els globus de fires, la tasca iniqua dels grans precursors de no se sap ben bé què, els avantguardistes d’enlloc i els indigents del veritable talent?

I en aquests moments penso en un contenidor (no de brossa, no; dels d’obres)...